Un camí

IMG_4772

Els cups han tornat a obrir-se, aquest any, per acollir el nou raïm. Hem tornat a sentir l’olor del fruit madur, hem vist de nou com fermentava el suc daurat… Ens hem tornat a sentir vius. Un cop més, el meravellós espectacle de fer vi(da).

 

 

 

Com abans…

Les nostres màquines antigues. Treballem el raïm manualment, com feien els nostres besavis. Recuperem la tradició, i no perdem la il·lusió! Des del cel, algú somriu…

El nostre petit celler: més que un vi, una història per compartir.

VIMART 2019 (III)

Les nostres criatures: xarel·lo 100% (Queralt); chardonnay 100% (Sol); xarel·lo 2017 envellit en bota + chardonnay 2018 (Nou i vell, o la raresa de casa!)

Il·lusió. Amor. Passió. Vida… La nostra filosofia.

Més que un vi, una història per compartir.

Calçotada

Ens reunim al voltant de la taula. És com un ritual. Llisca entre les meves mans la pell del blanc regal. Ella em mira, mentre m’ofereix el seu somriure còmplice. L’acullo, i amb mans ennegrides, li acosto el meu treball. Al meu voltant la gent riu, embrutant-se com infants llaminers davant d’una tassa de xocolata fumejant.
Aquest matí he enfonsat les mans a la terra, i ella me les ha omplert de vida. L’esforç ens ha portat, a ella i a mi, un fruit saborós, ple de moments únics. Jo l’he collit amb la delicadesa amb la que s’acaricien les coses sagrades. Els fills de la terra ens recorden, humilment, que nosaltres també compartim les seves arrels. Miro al meu voltant i sento una espurna d’emoció: aquest instant meravellós ja mai més no tornarà, però avui som aquí, units, compartint el nostre amor.

Calçots recent collits. Camp d’Anoia. Fotografia: Natàlia Oriol

Primer d’hivern

El fred ha congelat l’aspra terra. Camino per la blanca catifa que s’estén als meus peus. Les fulles em semblen llàgrimes suspeses a mig camí entre la vida, i la caiguda final. Respiro un vent gelat que, lluny de violentar-me, em reconforta estranyament. La pau és un foc inextingible, i ara la palpo, se’m fa present en cada un dels meus òrgans. Penso en la memòria d’aquests arbres, en totes les paraules que deuen cridar les seves escorces. Sembla que ara pugui escoltar-les: em parlen de l’amor, em diuen que no existeix l’oblit. Una emoció em recorre el cos, m’embolcalla el cor, envolta el meu coll i puja, fugaç com un estel, fins als meus ulls. Dolces llàgrimes regalimen galta avall, obrint camins entre el meu cos. I des d’aquí, des d’aquest fred hivern, sento com m’acompanyen totes les ànimes del món.

YEp7z4BNQ5eDoPxBv9OMSw_thumb_4478

Pomeres del camp de Martorell. Fotografia: Jaume Canals

La feina al camp

La feina al camp és dura. M’he endinsat a través dels arbres, acalorada i bruta de terra seca. Càmera en mà, cerco els homes que, amb l’esquena corbada i el cap mirant a terra, cullen les noves patates, que neixen del ventre que els ha donat la vida. Sota el sol asfixiant de l’estiu, damunt d’un terreny eixut, penso en la humilitat de cada un ells. Avui arribaran a les seves cases amb un dolor punxegut rere el pit; els costarà incorporar-se i aixecar-se de la cadira havent sopat. Però somriuran, malgrat tot. Acariciaran el cap del fill, abraçaran l’amor, posaran aigua al gos que espera, pacient. Encara tindran temps de dir alguna paraula amable, potser d’intercanviar alguna opinió amb els grans de casa. Amb sort fullejaran alguna pàgina d’un bon llibre, els titulars d’un diari passat o alguna carta que fa dies que hauria d’haver estat oberta. Amb la paciència dels bons homes, caminaran amb parsimònia fins al llit que els espera, no sense abans haver fet un petó als fills, que també els reclamen. Quan per fi arribin al paradís dels somnis, aclucaran els ulls, mentre reposen una mà sobre el cos de l’estimada. L’endemà, ben de matí, continuaran la seva tasca, cuidant el món, alimentant la terra, recollint els regals sagrats.  No necessitaran res més: una bona pluja, un àpat compartit, i l’infinit agraïment de sentir que els arbres també poden ser feliços.

Collint patates.

Companys collint les noves patates a Can Flavià

Removent la terra per treure les patates.

Amb el tractor, arrencant les patates, preparades per ser recollides

Continuem collint.

Continuem collint…

Noves patates

Les noves patates

Caixes de patates

Les caixes es van omplint! Patates del camp de Can Flavià (Martorell). Carretera d’Olesa de Montserrat. Fotografies: Natàlia Oriol

Peres de Sant Joan

Són les cinc de la tarda. Carrego el sol, feixuc, a les espatlles. Hi ha una pau sepulcral, el camp em parla de silencis antics. A l’horitzó veig alguna ombra; quan m’hi acosto, és tan sols un miratge: senzillament el lent oreig de les fulles tocades pel vent subtil, reflectides a la terra seca. Tinc els braços cansats, la calor ofega. Collim un a un aquests petits regals verdosos, delicadament il·luminats pel to rogenc de la pell avergonyida. Com el foc d’aquesta nit, com la pell que crema sota aquesta llum sense pietat. El blau del cel crida sobre el verd, intens, dels arbres, i la terra punxa, cansada de ser sempre sota les mateixes petjades. Et miro, perera que ara te’m mostres altiva, esplendorosa, plena de vida, i penso en el dia, algun dia, que seràs aliment d’un foc que ha de cremar totes les restes. Algun dia seràs potser una noble foguera de Sant Joan, quan el meu cos i les meves mans no puguin ja sentir-te. Però ara em dones fruit perquè jo visqui, i ets refugi d’ombra i pau a una mare que cuida els seus quatre tresors: en l’alta branca, cobert de fulles, descobreixo un petit niu. Els ulls em vidriegen, i penso en el món sense tu, perera solemne que sostens amb els teus braços el miracle d’alçar el vol.

Peres de Sant Joan

Peres de Sant Joan. Pereres del camp de Martorell.

Pereres.

Pereres del camp de Martorell.

Niu ple de vida.

Niu ple de vida. Branca d’una perera. Camp de Martorell. Fotografies: Natàlia Oriol i Jaume Canals