La feina al camp

La feina al camp és dura. M’he endinsat a través dels arbres, acalorada i bruta de terra seca. Càmera en mà, cerco els homes que, amb l’esquena corbada i el cap mirant a terra, cullen les noves patates, que neixen del ventre que els ha donat la vida. Sota el sol asfixiant de l’estiu, damunt d’un terreny eixut, penso en la humilitat de cada un ells. Avui arribaran a les seves cases amb un dolor punxegut rere el pit; els costarà incorporar-se i aixecar-se de la cadira havent sopat. Però somriuran, malgrat tot. Acariciaran el cap del fill, abraçaran l’amor, posaran aigua al gos que espera, pacient. Encara tindran temps de dir alguna paraula amable, potser d’intercanviar alguna opinió amb els grans de casa. Amb sort fullejaran alguna pàgina d’un bon llibre, els titulars d’un diari passat o alguna carta que fa dies que hauria d’haver estat oberta. Amb la paciència dels bons homes, caminaran amb parsimònia fins al llit que els espera, no sense abans haver fet un petó als fills, que també els reclamen. Quan per fi arribin al paradís dels somnis, aclucaran els ulls, mentre reposen una mà sobre el cos de l’estimada. L’endemà, ben de matí, continuaran la seva tasca, cuidant el món, alimentant la terra, recollint els regals sagrats. No necessitaran res més: una bona pluja, un àpat compartit, i l’infinit agraïment de sentir que els arbres també poden ser feliços.